La ratlla i despres

Penso que trobaré una ratlla amiga

Més fina que el perfil d’un pensament,

I no voldré passar, que el cos em lliga.

Però que passaré, senzillament.

Entraré no sé on, però, més àgil,

Molt més present en fer-me antic record;

Hauré deixat el pes que em feia fràgil

I em feia tributari de la mort.

D’aquesta mort que em prem i m’abraona

Perquè em fa por saber-la al meu destí,

Si sóc presència que en va raona

Perduda en el misteri del camí.

Vindrà la ratlla com subtil frontera

D’un nou país o n es deslliga el nus,

On comprendré molt més el que m’esvera:

Tot el que avui m’espanta per difús,

Perquè hi seré sencer i mancat de noses,

Esdevingut en naixement sublim,

Desfet del llast de les petites coses

I de l’angoixa del deler més prim.

Vindrà la ratlla que durà el divorci

Entre la pols que em gasta i l’esperit,

I cap destorb no ha de quedar que em torci

La veu que se’m torçava de neguit

He de quedar-me en pau: aquí despulles

Que ofegaven, només, els crits de llum

I, més enllà, abandonant les fulles,

Tot el brancam que m’omple de perfum.

Jo, que sóc jo i la pols que, breu, s’acaba,

Que em rebel-lo de l’altre que m’inclou

I vull fugir de la cadena blava

Perquè tinc ganes de sentir-me nou;

Jo, que sóc jo i la pols que el crit m’espatlla,

Que vull desfer-me del què em fa captiu,

Espero al meu camí passar la ratlla

Que, per la mort, em faci sempre viu.