Aquest mar fet de
mantega
Tendra, juganer i
suau,
I gairebé no es
rebrega
Quan en la sorra
ensopega
La dolçor del mantell
blau
Aquest mar que mai no
es cansa
I sap somniar
despert,
Bo i venint i
separant-se,
Fent dibuixos
d’esperança
En l’aigua de color
verd.
Aquest mar es
despentina,
Saltiró, saltironant,
Fent onades de
joguina
Amb l’escuma color
blanc.
Aquest mar que no
belluga
Minso, trist, espès i
llis,
Amb l’aigua mansa i
poruga
Car la prem i
l’afeixuga
La boira, tornant-lo
gris
Aquest mar fet una
engruna
Quan la nit és un
esclat,
S’adorm llis com una
pruna
I s’emmiralla de
lluna
Prenent-li el color
daurat.
Aquest mar que
desconcerta
I s’estira temorenc,
Perquè un sol que,
humil, desperta
Li pinti un camí
rogenc.
Aquest mar de
llunyania,
Saltador i vailet,
content,
Resplendeix ple
d’alegria
Quan tota la llum del
dia
Li posa taques
d’argent.
Aquest mar d’una
aigua sola,
Tendre, trist,
content, fermós,
A cada llum que
cargola
A mi em calma i em
consola
Amb el canvi de
colors. ¿Heu provat d’agafar
Un petit bri de sol
Quan la tarda se’n
va?
L’he tingut al sofà
Com aquell qui no
vol,
Com si fos un ocell
Arraulit en el niu,
Abrinat escantell
Que ha caigut de
gairell
D’una tarda que riu.
Era prim com un bes,
No tenia cap gruix.
Una mica de res
Gairebé sense pes,
D’un color massa
fluix.
Quan bon punt l’he
mirat,
Petitet, mort de por,
Era tendre i daurat.
Se m’havia ficat
Per un trau del balcó
I s’estava submís
Com un pètal vençut
De perfum trencadís
Era un tros de somrís
D’un plaer diminut,
Breu finesa del cel
Feta làmina d’or
I llepada de mel,
Transparent com un
vel
O una llesca de cor,
Tan subtil i callat
Com las volves de
pols,
Tan encès de bondat,
Que les mans he posat
Per sentir-lo més
dolç
I, damunt del
palmell,
L’he tingut arraulit
Escalfant-me la pell
Amb un tacte d’ocell
I un sabor
d’infinit...
I m’ha fet molta por
Que es perdés tanta
llum!
Emportat pel candor
Li he donat un petó
I he sentit el
perfum.
El tenia a la mà
Com un floc de
colors.
No el volia deixar,
Però tot fou en va
Perquè un núvol l’ha
fos
I he sentit com un
fred
De tristesa entre els
dits.
Ja no tinc l’angelet!
En la fosca es malmet
I no brilla a les
nits.
He sortit a comprar
Un brillant
llanderol,
Quan me’l poso a la
mà,
No se’m pot escapar
Com va fer el bri de
sol!.
¿Heu provat d’agafar
Un petit bri de sol
Quan la tarda se’n
va?
L’he tingut al sofà
Com aquell qui no
vol,
Com si fos un ocell
Arraulit en el niu,
Abrinat escantell
Que ha caigut de
gairell
D’una tarda que riu.
Era prim com un bes,
No tenia cap gruix.
Una mica de res
Gairebé sense pes,
D’un color massa
fluix.
Quan bon punt l’he
mirat,
Petitet, mort de por,
Era tendre i daurat.
Se m’havia ficat
Per un trau del balcó
I s’estava submís
Com un pètal vençut
De perfum trencadís
Era un tros de somrís
D’un plaer diminut,
Breu finesa del cel
Feta làmina d’or
I llepada de mel,
Transparent com un
vel
O una llesca de cor,
Tan subtil i callat
Com las volves de
pols,
Tan encès de bondat,
Que les mans he posat
Per sentir-lo més
dolç
I, damunt del palmell,
L’he tingut arraulit
Escalfant-me la pell
Amb un tacte d’ocell
I un sabor
d’infinit...
I m’ha fet molta por
Que es perdés tanta
llum!
Emportat pel candor
Li he donat un petó
I he sentit el
perfum.
El tenia a la mà
Com un floc de
colors.
No el volia deixar,
Però tot fou en va
Perquè un núvol l’ha
fos
I he sentit com un
fred
De tristesa entre els
dits.
Ja no tinc l’angelet!
En la fosca es malmet
I no brilla a les
nits.
He sortit a comprar
Un brillant
llanderol,
Quan me’l poso a la
mà,
No se’m pot escapar
Com va fer el bri de
sol!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada